HISTÒRIA DEL SABÓ


Els orígens del sabó
 Placa Sumèria d'argila (Museu d'Istanbul)




El naixement del primer sabó es perd en l'antiguitat, definit avui com la sal alcalina d’un àcid gras, es situa sens dubte molt abans de l'Era Cristiana.
A la civilització Sumèria correspon la placa de l'any 3000 abans de l'Era Cristiana en que es parla de les propietats curatives d'un «sofre sabonós». 
A Tello, Mesopotàmia, s'ha trobat una placa d'argila de l'any 2500 A.C. on descriu la fabrica-UON del sabó, utilitzant oli i la quantitat precisa d'herba sabonosa



És de suposar que els egipcis fabricaven sabó, donat els enormes dipòsits de sals que recollien després dels famosos cicles d'inundacions del Nil, i utilitzaven el sabó pel rentat del cotó i del lli, segons s'aprecia en gravats de l'època.





Gravat egipci en el qual pot observar diversos estadis de l'art de teixir, la bugaderia, l'escorregut i l'estesa del rentat. En un papir que data d'aproximadament 1500 anys A.C. i que constitueix tot un tractat mèdic, es descriu que, barrejant olis animals i vegetals amb certes sals (que havien de ser de tipus alcalí), s'obté un producte de tipus sabonós utilitzat per combatre malalties de la pell i també pel rentat.


Per aquesta època, Moisès va subministrar als israelites unes lleis detallades que governaven tot el referent a la neteja personal, relacionant estretament la higiene amb la salut. Alguns passatges bíblics permeten suposar que els israelites sabien que barrejant cendres amb greixoa es produïa una mena d'ungüent.

Sembla que els primers pobladors de Grècia no utilitzaven sabó, sinó que aplicaven sobre els seus cossos argila, sorra, pedra tosca, cendres i oli, eliminaven tant la brutícia com l'oli per mitjà de d’un rascador metàl·lic.

Va ser durant l'Imperi Romà quan la fabricació del sabó va esdevenir una veritable artesania. El seu ús es va orientar tant en l'elaboració d'ungüents i pomades com al rentat de tèxtils i superfícies dures.
A les excavacions de la ciutat de Pompeia, s'ha descobert una fàbrica de sabó que data de més de 1.900 anys. Galè menciona el sabó usat específicament per a la neteja al segle II.

Plini el Vell, refereix en aquests termes la fabricació del sabó:
... «També és útil un sabó, aquest invent dels Gals, per donar brillantor als cabells. Es fa amb greix i cendra, i obtenint el millor amb cendra de faig i greix de cabra; hi ha dues classes, l'espès i el líquid »...

No obstant això, potser convé distingir que quan els nostres avantpassats parlaven de tractar greixos animals amb extractes de cendres de certes plantes (pel seu contingut en sodi i potassi), en realitat no estaven produint un sabó, tret de que haguessin hidrolitzat els triacilglicerols. Les cendres lixiviades de vegetals contenen carbonats alcalins que no poden saponificar greixos neutres, sinó com a màxim produir ungüents o pomades de greixos emulsionats, que no tenen poder detersiu. La casualitat va poder dur l'home primitiu a la caustificació de les cendres vegetals, aquestes s'obtenien en forns construïts amb pedra calcària, que sota l'acció de la calor produïa calç viva. La lixiviació de la barreja de cendres i calç va poder produir una solució càustica, la qual, convenientment decantada, va possibilitar la formació de sabó amb els greixos animals.

El fet indubtable és que si a l'antiguitat obtenien sabons, indueix a pensar en la possibilitat de tal procés, sent un dels molts coneixements que l'home ha anat obtenint treballosament, i que per pura rutina ha repetit sense saber el seu fonament. D'altra banda, no seria just ser tan severs en aquests matisos amb els nostres avantpassats, doncs es va haver d'esperar fins a 1823, als brillants treballs de Chevreul, per entendre el fenomen; per això, i en honor al seu caràcter creatiu intuïtiu, es pot seguir considerant a aquells com els veritables inventors del sabó.

La fabricació del sabó gairebé desapareix com artesania (en el món mediterrani) des de la caiguda del Imperi Romà fins al segle X de l'Era Cristiana. Cal recordar que en aquesta època de la història es caracteritzada per l'existència de les més terribles plagues, conseqüències de malalties contagioses, com a reflex d'un baix nivell d'higiene. Això va ser especialment a Europa Occidental, on es va apreciar una elevadíssima despoblació a causa de l'elevat índex de mortalidad.


El sabó a Espanya
Les saboneries a l'Espanya Musulmana ofereixen un gran interès, tant pel seu valor d'artesania com per les seves possessions d'un elevat coneixement químic. L'autor musulmà al-Maqqari, segons indica Rachel Arié en el Tom III de la «Història d'Espanya», dirigida. per Tuñón de Lara, opinava que els habitants d'Al-Andalus eren, entre els éssers vius, els més curosos amb la neteja dels seus vestits, de la seva roba de llit i de tot el relacionat amb la seva higiene. Alguns no tenien gairebé per menjar, s'estrenyien el cinturó i dejunaven, però compraven sabó per rentar les seves robes. Durant els segles de convivència de musulmans, jues i cristians, van adquirir a Andalusia molta importància les “almonas” o fàbriques de sabó. Encara es conserva el sevillà carrer “Castilla”, les restes de les edificacions de l'Almona de Triana, amb port al Guadalquivir. Aquesta almona, d'origen almohade, va funcionar durant més de 400 anys (Figura 3) i es creu que el nom del cèlebre sabó Castella ( «Castilla Soap») és causa de la qualitat del producte fabricat en aquesta almona.

A l’ Almona trianera s'usaven com a matèries primes l’oli d'oliva i l’àlcali de sosa ( «barrella»), obtingut de les cendres resultants de la combustió del barrellar (planta del gènere de les Salsolasces) que creixia en les maresmes del Guadalquivir. Aquesta cendra es denomina barrella, i conté sals tant sòdiques com potàssiques encara que amb predomini de les primeres. En l'elaboració d'aquest sabó, s'emprava així mateix calç viva (pedra) feta fluids a través d’una petita porció d'aigua, obtenint una solució de sosa o de potassa càustiques.
Però, curiosament, el sabó que fabricaven sempre era dur, ja que el tipus de cendra que utilitzaven era molt rica en sodi.
Més tard, la «tecnologia» d'aquest especial tipus  de sabó consistia que, després de la saponificació de l'oli amb la cendra de barrella, es seguia un procés de «granejat», que consisteix en l'addició de sal comuna. D'aquesta manera, tenia lloc a una eliminació d'aigua i un desplaçament de cations passant el clorur potàssic a la dissolució i obtenir un sabó sòdic dur d'excel·lent qualitat.

Existeixen documents que testifiquen que a la almona de Sanlúcar de Barrameda (edifici que encara es conserva) es va utilitzar l'aigua de l'Oceà Atlàntic per a aquest procés original. Òbviament, haurien de concentrar l'aigua del mar perquè el contingut en clorur sòdic passés del 3,5% a una mica més del 8%, concentració corresponent al límit de solubilitat dels sabons d'oli d'oliva.

El sabó de Castella es va convertir en un producte desitjat, no només pels seus beneficis per a la pell, sinó també perquè aviat el món de la medicina va descobrir els seus valors i així els Apotecaris el van conèixer sota el nom de Sapo Hispaniensis o Sapo Castilliensis, com si es tractés d’una espècie botànica.

El sabó de Castella també va ser la primera elecció de moltes de les famílies reials de tot Europa, era un producte de luxe que no tothom en podia disposar, amb el temps va arribar a l’abast del poble

El sabó a la resta d'Europa, Marsella

A partir del segle IX,  Marsella va ser el centre del negoci de la saboneria, fins al segle XIV en què va passar a Venècia. A Europa Central també es va desenvolupar aquest art, i cal destacar els gremis d'Augsburg (1324), Ulm (1334), Viena i Nüremberg (1337) i Praga (1346). És curiós que durant els segles XIV-XVIII, els monarques del Vell Continent es reservaven el privilegi de concedir llicència per construir i explotar saboneries, costum que va desaparèixer a partir de 1789. La fabricació de sabó va arribar a ser molt important a França, país que va aportar un canvi transcendental a la indústria del sabó. La indústria de França  es va traslladar a Anglaterra al segle XVII, sent regida, com en altres països, per un sistema de monopolis mitjançant concessions reials. A l’augmentar la demanda de sabó, el subministrament d'àlcali a través de cendres de plantes va resultar car i escàs, i va despertar la imperiosa necessitat d'obtenir sabó industrialment i a partir d'un producte barat.


La gran aportació de Leblanc
A finals del segle XVIII, l'Acadèmia de Ciències de París va oferir un premi de 1.200 lliures per la fabricació industrial de la sosa o del carbonat de sodi a partir de la sal comuna. Nicolás Leblanc, amb la seva revolucionaria invenció, va brindar a la humanitat, potser sense pretendre-ho, la oportunitat, no només de fabricar sabó a escala industrial, sinó de crear en certa manera la Indústria Química, en obrir les portes a les múltiples aplicacions del carbonat sòdic i, alhora, a aquest món fascinant dels productes tensioactius i, en un futur no molt llunyà, al dels detergents.
Mètode Leblanc de preparació del carbonat de sodi.

   



Una de les grans paradoxes de la Ciència Aplicada la constitueix el fet que ha estat un químic, Pasteur, el científic que més ha aportat a la Medicina, i un metge, Leblanc, qui major aportació ha fet a la Química. Durant tota la resta de la seva vida, Leblanc no va poder amb temperar l'èxit industrial del seu procés, tan ple de sentit químic i de possibilitats pràctiques, i igual que tants altres home, va morir arruïnat, oblidat i sol.

Impacte del desenvolupament industrial dels sabons en la millora de la qualitat de vida
Utilitzant el procediment Leblanc de fabricació del carbonat sòdic, i després de l'addició de calç, els artesans van preparar el sabó sòdic a escala industrial a través de la sosa càustica i no partint de cendres com es venia fent fins llavors. Es pot afirmar que el naixement de la Indústria del sabó, va aportar a la Revolució Industrial gairebé tant com el descobriment de la màquina de vapor, per exemple. En efecte, en disposar de sabó a un preu mòdic, es va estendre a tots els països europeus; el producte es va abaratir considerablement i el seu ús es va generalitzar a totes les classes socials. D'aquesta manera, van començar a desaparèixer malalties de la pell i, sobretot, el seu contagi, que constituïen veritables plagues i que, de manera particular, afectaven la població infantil.
Un segle més tard, el Professor Trueta aconseguiria un enorme èxit al poder guarir les greus i aparatoses ferides de guerra, basant-se més que res en les qualitats bacteriostàtiques o bactericides del sabó, en la seva capacitat de deixar totalment lliure de microorganismes portadors d'infeccions la zona corporal malmesa.
Però un fet tan transcendental, des d'un punt de vista industrial i humà, com va ser l'aparició de la sosa, Leblanc, va coincidir en les mateixes dates, 1799, amb una altra de les grans aportacions de la Química a la Humanitat: repetint assaigs de Berthollet en fer reaccionar clor amb calç apagada, va obtenir per primera vegada el clor de calç »o« pols de gas », amb el que va ser possible disposar de clor pel blanqueig en forma sòlida, molt més manejable i molt més fàcil de transportar.

Obtenció i fonament de l'acció blanquejant dels «pols de gas».

Al principi, els especialistes de l'època no es van advertir de la repercussió que podia tenir aquest procés en el futur. La possibilitat de blanquejar el cotó, fibra d'aspecte gris-brut amb elevat contingut de ceres, va permetre estampar, tenyir, etc. i fabricar a Europa les anomenades «teles indianes». Un teixit barat, que podia fer-se blanc; fa poc més de 100 anys va possibilitar la utilització, per primera vegada, de roba interior i de llenceria per les classes mitjanes i humils. El seu ús es va estendre tan ràpidament que va fer necessari que la indústria sabonera es multipliqués a fi d'alliberar producció per rentar tant tèxtil com va començar a fabricar-se. Aquest binomi sabó-cotó, es tornarà a repetir a la Història amb un altre binomi, el de fibres sintètiques - detergents. La sosa Leblanc, el sabó sòdic a escala industrial, el cotó blanquejat i de fàcil rentat al disposar de sabó, units a la publicació dels transcendentals treballs de Chevreul en 1823 sobre la composició dels greixos, i sobre les reaccions que tenen lloc en la fabricació del sabó, van conduir a l'afirmació d'un fet transcendental: gràcies a l'ús del sabó i la seva repercussió en la higiene, va fer possible el creixement de la població d'Europa, a causa de la disminució de les causes de mortalitat. En aquest sentit, les Companyies d'Assegurances han pogut calcular que, de mitjana, la durada de la vida de l'home va passar a Europa de trenta a cinquanta anys al segle XIX.


Població d'Europa, excepte Rússia, des de l'any 1650 fins al 2000.


Evidentment, aquesta major expectativa de la vida humana, no es deu exclusivament a l’ús del sabó, sinó que ha cooperat eficaçment en l'obtenció d'aquest resultat els progressos mèdics en la lluita contra la malaltia i aconseguir una major protecció contra el contagi. Per tot la Indústria Química i la Medicina han facilitat mitjans importantíssims; tot i amb això el sabó es una introducció, entre la població humana, d'una espontània cura de la neteja personal, que després es converteix en un hàbit social.
Les noves generacions de detergents es van trobar aquesta tasca feta i la van potenciar; els investigadors han acceptat, amb l'esperit obert al canvi i l'evolució a les noves situacions, la conservació de tota l’excel·lència que el sabó va ser capaç de brindar. Es podria afirmar que, llançant-se a una nova dimensió, l'home ha estat capaç d'acumular tota l'experiència de segles i utilitzar-la pel desenvolupament d'unes noves ciències i tecnologies que avui, estan encara a l'inici.

Centrant el tema del desenvolupament històric dels saboners al segle XIX, es pot indicar que, tot i disposar de sabó sòdic pur de bona qualitat i baix preu, el seu ús en el rentat de la roba significava per a la dona una tasca penosa, si bé era una mica menys desagradable en països càlids que en els freds no són tant intensos; però en qualsevol cas, significava un esforç humà dur i un consum de temps elevadíssim. La imatge del rentat de la bugada en els safareigs públics o en els rius, de fa menys de 50 anys, sembla pertànyer a èpoques llunyanes en el temps, si es considera des de la perspectiva del nivell tecnològic actual.


Noves generacions de detergents:  Cicle seguit per la investigació en el desenvolupament dels detergents
La Història ensenya que sempre apareix l'home adequat al moment precís. De l'altre costat de l'Atlàntic, dos investigadors nord-americans, el professor WD Harkins i l'enginyer I. Langmuir descobrien, gairebé simultàniament, l'any 1917, que existia una classe de substàncies sintètiques equiparables als sabons i dotades així mateix de la propietat d’acumular preferentment en les superfícies. La concentració d'aquestes substàncies a la capa superficial de les seves dissolucions en aigua, resultava més gran que en el si d'aquestes. Harkins i Langmuir van explicar el comportament d'aquestes substàncies per la seva especial estructura molecular, composta d'un grup polar, amb afinitat per l'aigua, i un altre grup apolar, amb afinitat per als greixos.
Gairebé sense saber-ho els propis investigadors, havia nascut la Tensioactivitat com  a Ciència. A aquestes substàncies se'ls va donar el nom de «agents de superfície» i més tard el de «tensioactius». L'interès notable que van despertar els treballs de Harkins i de Langmuir i el nombre de substàncies reconegudes amb activitat a les superfícies, va ser en progressiu i incessant augment.
Els alemanys van tenir dificultats en el subministrament de sabó durant la Primera Guerra Mundial. És lògic pensar que els tècnics alemanys, en finalitzar la mateixa, es preocupessin d'evitar situacions tan penoses com les que havien hagut de patir. Basant-se en els treballs de Harkins i de Langmuir van investigar intensament el desenvolupament industrial de substàncies diferents del sabó, dotades de propietats tensioactives i detergents. D'aquests estudis van néixer, el 1925, els primers representants dels alquilarilsulfonats i els butilnaf-talensulfonats sòdics. Aquests productes i altres anàlegs van tenir fàcil acceptació a la indústria tèxtil, que necessitava productes que no precipitessin amb les aigües dures com li passava al sabó i que poguessin actuar fins i tot a mig àcid.
Aviat el nombre de compostos d'aquesta naturalesa rebaixant passaria el miler, iniciant-se així la Segona Generació de detergents.
Però fins llavors el problema crucial d'Alemanya no havia estat resolt: la seva independència de les matèries de greixos naturals per a la fabricació de detergents. En 1933 Reed va aconseguir sulfà clorar industrialment Hidrocarburs saturats, seient les bases per a la fabricació de nous i millors detergents sintètics a partir de fraccions de la destil·lació d'esquistos bituminosos. A Amèrica del Nord van començar també a treballar en la síntesi de alquilarilsulfonats, iniciant-se la producció de tensioactius per la National Aniline Corporation i més tard per Procter & Gamble i per Du Pont de Ne-Mours & Co.
Fins a 1940 es van realitzar a Amèrica del Nord importants treballs de desenvolupament, en gran part basats en acords concertats amb la IG Farbenindustrie i amb la Bbhme-Fettechemie.
La Segona Guerra Mundial es va tallar aquestes relacions i cada un d'aquests dos països van haver de seguir la seva pròpia trajectòria. A Alemanya el major pes de la investigació la va dirigir a la fabricació de mersolats (obtinguts per sulfonació d'hidrocarburs de síntesi), mentre que a Amèrica del Nord, en canvi, el desenvolupament dels tensioactius sintètics no es va produir per falta de primeres matèries grasses, sinó pel reconeixement dels seus avantatges qualitatius davant dels sabons que fan a la resistència a l'aigua dura i l'aigua de mar, el que era important, ja que la guerra a l'Oceà Pacífic ho exigia irremeiablement.  
D'altra banda, l'abundància de petroli va orientar la investigació cap a productes derivats d'aquesta nova matèria prima. Però va ser el descobriment dels «builders» La paraula coadjuvant és el terme utilitzat en català per traduir el terme «builder» (que intervé en un procés sense haver-hi figurat inicialment) que va decidir a Amèrica del Nord el pas dels tensioactius sintètics de la indústria tèxtil al rentat domèstic. La importància tan considerable dels «builders», per millorar l'acció dels detergents sintètics, es deu substancialment al fet que la seva sinergia promou en gran manera el fenomen de la detergència. Aquest coneixement va arribar a Europa en finalitzar la Segona Guerra Mundial i la paraula «builders», de difícil traducció, va ser adoptada en la seva forma original en gairebé tots els idiomes europeus.
D'aquesta manera va quedar tancat un cicle del major interès.
De la mà d'Alemanya, Amèrica del Nord va seguir al principi aquest progrés industrial, afavorit pel seu potencial en primeres matèries petrolíferes. Però abandonada de si mateixa, va saber omplir el buit que fins llavors impedia l'entrada definitiva dels detergents en el rentat domèstic, a base d'una recerca aplicada que va conduir al desenvolupament dels «builders».

 Va néixer, després d'un enorme esforç d'investigació, la Tercera Generació de Detergents. A partir de llavors, establerts els principis de la Química-Física Interfacial, sens dubte desenvolupats gràcies a l'aparició i conèixement de les peculiars propietats d'aquestes substàncies, tots els països industrialitzats es llancen a la fabricació de detergents sintètics, passant d'una tecnologia incipient a un estudi tecnològic tan sofisticat com dinàmic.


Documentació extreta de: "tensioactivos y detergencia" de J.J. García Domínguez